Els segons que van des del record,
sobre una línia fina, cap al fons del menjador.
Dibuixo una finestra amb el dit a la paret
i l’obro per deixar passar aquest sol vestit de fred.
Simplement, m’agrada aquella olor,
aquella de les coses que no hem dit, però sé que hi són,
l’olor de les estones que hem perdut per tants carrers,
la de les branques d’arbre que aquests dies són avets.
Simplement, somric perquè no tinc cap pressa,
ara que els teus guants m’abriguen bé les mans.
Mandarines, llums de fira i més desembres
que hem anat passant.
Jugues amb la llana del jersei,
i fas cercles hipnòtics mentre mires el cartell
d’alguna foto antiga des del món a tot color,
aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor.
Simplement, m’agrada creure en res,
només en les estones que passem sense cap pes,
aquelles que desperten una mena de calor,
aquelles tan idiotes que potser no entenc ni jo…
Simplement, somric perquè no tinc cap pressa,
ara que els teus guants m’abriguen bé les mans.
Mandarines, llums de fira i més desembres
que hem anat passant i ens queden tan avall.
Simplement avui et miro sense pressa.
Cançonetes diluïdes dins del vi.
Sempre em dius si falta molt per primavera,
però avui som aquí.
T’imagino cap per avall,
amb les cames en una branca
i el teu cos, que es va gronxant,
mentre cauen pensaments
que es desprenen amb la força
d’un got d’aigua a l’inrevés.
Un, dos, tres,
són les últimes gotes, i res més.
Tres, dos, un,
s’evaporen i s’enfilen cap amunt.
Amunt, amunt,
van tan amunt…
que l’aire es torna vent,
vent que mou el temps,
temps que passa ràpid
i fa empentes al present,
present damunt del cap,
i el cap, massa ocupat
a no deixar-se res
a les butxaques del passat.
Vent que mou el temps…
Moviment que fa camí,
omple un núvol d’energia
que passeges amb un fil.
Gira-sols buscant la llum,
tots en fila i pentinats
com si esperessin veure algú.
Un, dos, tres,
són les últimes gotes, no n’hi ha més.
Tres, dos, un,
s’evaporen i s’enfilen cap amunt.
Amunt, amunt,
van tan amunt…
que l’aire es torna vent,
vent que mou el temps,
temps que passa ràpid
i fa empentes al present,
present damunt del cap,
i el cap, massa ocupat
a no deixar-se res
a les butxaques del passat,
passat que és un moment,
moment amb detergent,
que renta les estones
que vas viure i les estén,
i eixuga el mateix vent,
el vent que mou el temps,
el temps que passa ràpid
i fa empentes al present.
Vent que mou el temps…
Busco un altre lloc
amb la teva olor,
la dels teus cabells,
que s’enreden d’aire.
I és que ja és etern
aquest petit moment,
que no és teu ni meu,
potser d’algú altre.
Com vam deixar volar
tot aquell pes?
Mai, mai no ha plogut
del sòl cap al cel.
I descrius la paràbola amb la mà,
que dibuixa un record més o menys llunyà.
Passes la pàgina en blanc, que ara no importa.
I intentes abraçar tot el que no veus,
com la resta d’humans, com la resta dels déus.
Com qui és a les fosques.
Amb les mans d’un dit
pots comptar les nits
que vam ser ferits
per mil gotes d’aigua.
I nedàvem tan lluny
que vam perdre el rumb
i els trossets de pa
per seguir-ne el rastre.
Com l’ombra d’algun so
que ja no sents.
Mai, mai no ha plogut
del sòl cap al cel.
I descrius la paràbola amb la mà,
que dibuixa un record més o menys llunyà.
Passes la pàgina en blanc, que ara no importa.
I intentes abraçar tot el que no veus,
com la resta d’humans, com la resta dels déus.
Com qui caça mosques.
Una cadira sense pressa,
volen onades sense son,
un full de mapa i quatre coses que he pescat,
com una clau que no obre enlloc.
Postals, de no saps on, clavades
al tros de fusta més vell del món.
Som, som passatgers
a l’abordatge, dins l’ampolla del missatge,
on ens porti el corrent,
que ni tan sols va calcular la mà d’algú
que ens va llençar al mar.
Una finestra estava encesa,
damunt la costa de Babel,
i vaig trobar-me tot surant per Amsterdam
mirant el port amb en Jacques Brel.
La resta era un reflex a l’aigua
dels edificis que han naufragat,
i un dels mariners que busca la clau
que un dia li va caure i mai més no va trobar…
Som, som passatgers
a l’abordatge, dins l’ampolla del missatge,
on ens dibuixi el vent,
tan invisible que hem confós amb el destí.
Som, som passatgers
a l’abordatge, dins l’ampolla del missatge,
on ens porti el corrent,
que ni tan sols va calcular la mà d’algú
que ens va llençar al mar.
