Deixa d’amagar-te,

que el somriure parli més que tu.

No som eterns,

som alguna mena d’ironia al temps,

d’un passat que escriu aquest present.

Sopa de paraules

mentre aquesta pluja ens omple els gots,

tu beus del meu.

Ara som el rastre d’un cometa breu,

d’un camí de terra fet a peu.

Mai no deixarem de perdre el cap

per la vida que ens espera,

per les nits de nit serena,

perquè avui se’ns faci tard.

Sempre buscarem el lloc més alt

per mirar ben lluny de terra,

per penjar-nos d’una estrella,

i que ens trobem com a casa.

Deixa’m explicar-te

que amb prou feina l’aire ens omple el nas.

I qui sap on?

Seurem a les branques per morir de son,

per entendre quan i on neix el món.

I rebem interferències d’un inhòspit cel rogent,

des de terra, mar i aire, les imatges que ens captura la ment.

Mai no deixarem de perdre el cap

per la vida que ens espera,

per les nits de nit serena,

perquè avui se’ns faci tard.

Sempre buscarem el lloc més alt

per mirar ben lluny de terra,

per penjar-nos d’una estrella,