A l’esquena
carrego el foc de la intuïció,
l’encert a la primera,
les cares de la sort.
La incertesa,
aquells intents que m’he callat,
les ganes de sorprendre’t,
la por del principiant.
No t’esperes
la traça del meu do
i aplaudeixes;
i sé que encara ho puc fer millor,
però tinc altra feina.
La cruesa
de dir-te tot el que no soc,
de ser un brillant intèrpret
en cada situació.
No t’esperes
la traça del meu do
i aplaudeixes;
i sé que encara ho puc fer millor,
però tinc altra feina.
Em va dir la primavera
que l’estiu és un bon home,
duu camises de palmeres
i s’asseu on troba una ombra.
Va descalç per les voreres
i es desfà com les persones.
Hi ha turistes i ell espera
que la nit sigui més bona.
I passa el temps.
Ja veu la lluna blanca
amb un ramet d’estrelles,
que s’estira en una onada
fins que li arriba a tocar els peus.
Ja de nit es treu la roba,
la camisa de palmeres,
i, tan nu com una aurora,
mar endins fa braça i neda.
Sempre molt millor si és mar endins.
Sota la lluna blanca,
i el seu ramet d’estrelles,
s’estira en una onada
i sura com suren els vents.
I pensa coses que no són prou importants.
I des d’aquí la riba sembla molt més gran.
A la quietud de llums de cases i d’un far
és tot qüestió de temps.
Se’n va la lluna blanca
i el seu ramet d’estrelles.
No ets tu, és el concepte.
Camises de palmeres.
Som aquí per prendre mal,
som de lletra grossa.
Masteguem la poesia
i fem un glop de prosa.
Amb el que tu i jo hem estat,
amb el que tu i jo hem signat.
Si les conques d’aquests ulls parlessin,
ja dirien blat.
Però ara mires el cel d’avui,
si el nedéssim se’ns faria curt.
Penso en carrers poc asfaltats,
entre camins, masos i prats.
Viure en dilluns és una opció,
un cafè amb gel, i és mitja vida.
Veure florir en vertical,
creure, per fi, en un signe vital.
Mirar un segon pel retrovisor,
tot queda lluny i tinc miopia.
Rellegint el manual
no he trobat res d’especial,
res que no sabéssim,
res que ens recordés un sant grial.
Deu ser cosa del progrés,
deu ser cosa del meu cap,
d’un impuls irrefrenable
de fugir d’aquest combat.
Ara l’aire et pentina els ulls.
Si el voléssim se’ns veuria el truc.
Penso en carrers poc asfaltats,
entre camins, masos i prats.
Viure en dilluns és una opció,
un cafè amb gel, i és mitja vida.
Veure florir en vertical,
creure, per fi, en un signe vital.
Mirar un segon pel retrovisor,
tot queda lluny i tinc miopia.
Se’m barregen les formes i els colors.
A més distància la cosa va a pitjor.
I quan penso que ho perdo de vista,
es transforma en un record.
Penso en carrers poc asfaltats,
entre camins, masos i prats.
Viure en dilluns és una opció,
un cafè amb gel, i és mitja vida.
Veure florir en vertical,
creure, per fi, en un signe vital.
Mirar un segon pel retrovisor,
tot queda lluny i tinc miopia.
Ja veig l’agulla del paller
amb uns prismàtics de paper,
a l’altra banda del turó
on les formigues saben més que jo.
Damunt la recta hi ha un camí
fet amb un llapis ben precís,
que em travessa tot el cos,
que se m’enreda fins al moll de l’os.
Mentre passa la calma
hi ha un canvi de llum i el carrer es fa més llarg.
L’ombra estira les passes del meu davant.
I a la pedra més alta
hi ha un home que resa els teus punts cardinals,
com qui llança paraules subliminars.
He vist passar tants oceans,
tants com arrugues hi ha a les mans,
cada viatge és un segell,
cada batalla et fa un pèl més vell.
I encara bufa en espiral
aquell record del temporal,
aquella mena de sentit
que fa equilibris damunt dels meus dits.
Mentre passa la calma
hi ha un canvi de llum i el carrer es fa més llarg.
L’ombra estira les passes del meu davant.
I a la pedra més alta
hi ha un home que resa els teus punts cardinals,
com qui llança paraules subliminars.
I ara et queda ben lluny
i amb la calma t’asseus.
Passen vides i mires, mires.
Passen dies i els mires, mires.
El diluvi queia damunt del capó,
tan hipnòtic contra el parabrisa.
S’inundaven fàbriques i connexions,
tenia esteses totes les camises.
Sempre em passa el mateix, joder!
Vaig baixar del cotxe,
vaig tancar de cop,
ningú a prop, ningú a la llunyania.
Intentava entendre-ho sense gaire sort.
Només aigua, i l’aigua insistia.
Sempre em passa el mateix,
però aquest cop era més.
En el nom de la mare,
una escena tan transcendental,
que em mullava i mullava,
i corrien tots els animals.
Saquejaven estrelles
per si no en tinguessin dins del mar.
El nivell de líquid
ja era a mig camal.
El meu pes es relativitzava,
una escata es feia lloc en una mà
i jo, atònit, només la mirava.
Sempre em dic el mateix…,
però aquest cop no em dic res.
En el nom de la mare,
una imatge tan descomunal.
Aquell sostre de marbre
desplomant-se damunt del meu cap.
Van sortir-me unes brànquies
i he de dir-vos que em va semblar normal.
En el nom de la mare,
va ser bíblic, va ser colossal.
Jo nedava i nedava,
era lliure com no ho he estat mai.
Podeu creure o no creure,
però és per això us explico que he fet tard.
L’home antic fa diumenge,
duu vestit d’home qualsevol,
la corbata de sempre,
i a la tarda va veure el futbol.
L’home antic té una guerra,
i pa sec per uns deu coloms,
les sabates llustrades,
i una neta que el fa anar com vol.
Són bonics els anys
i se’ls guarda a la memòria.
Pare rígid d’uns estranys.
Va saber mil frases fetes
que ha anat oblidant.
L’home antic té batalles
a sobretaules de pis pagat,
amb motllures daurades,
i una dona que el té apamat.
L’home antic treballava
al bigoti d’un viatjant.
Estimava querides,
allò que ara en diríem amants.
Són bonics els anys,
i se’ls guarda a la memòria.
Migdiada i bon vivant.
Penitent d’uns parenostres,
i tot oblidat.
I tot oblidat.
L’home antic té butxaques
i calaixos de doble fons.
Rei del món dins de casa
on hi troba plegats els mitjons.
Són bonics els anys,
i se’ls guarda a la memòria,
al costat de tots els panys.
Va comprar una primavera,
però era un engany,
i brinda amb xampany.
El sol tallat damunt de l’òptica
feia reflexos daurats.
Ella amb mirada microscòpica,
en un silenci constant, parava aquest instant.
Rere la línia telescòpica
dels pioners sense nom
hi viuen frases apostòliques
i moren genis de son.
Foc al seu davant
il·luminant la cambra dins del cap,
on hi guarda el seny
i algun trosset de mística ben plàstica.
Presa d’una trama psicològica
quan revelava el guió.
Tenia prosa, lents anònimes
i a sota el polze un botó.
Foc al seu davant
il·luminant la cambra dins del cap,
on hi guarda el seny
i algun trosset de mística ben plàstica.
Foc al finestral
prenent tota la cambra dins del cap.
Pesa el seu vestit d’ignífuga memòria.
Crema el sostre, portes i parets.
Agafeu les criatures i marxeu,
que aquí a dins ja pinta a desenfoc
i hi ha contes que no sempre acaben bé.
Sort dels dies que esvaeixo el fum,
intuint la perspectiva del moment.
Visionari de la pluja en clar,
d’una pausa vista des de l’ull aliè.
Duia el seu vestit d’ignífuga memòria.
No suporto els dies passatgers,
les engrunes que se’t claven,
les meitats de res.
No ho sé, tampoc pensar les coses,
ni jurar-me que mai més.
No m’agrada veure’t si te’n vas,
el cultiu de la paciència,
ni l’olor del gas.
De fet, tampoc tancar les portes,
ni el parlar en va.
I, de vegades, sento el pols.
El sento prou i aquí, amb el peu, segueixo el ritme.
Soc a la zona de confort
que hi ha al davant del teu abisme.
No recordo mai el que no sé,
la sortida d’emergència,
si és que n’hi ha d’haver.
No puc, ni vull, cantar victòria
quan no hi guanyo res.
I, de vegades, crec en tot.
Això és seriós, però se m’escapa un punt el riure.
Visc a la zona de confort
just al davant del teu abisme.
I, de vegades, és curiós
llançar la mà, amagar la pedra i trencar un vidre
per treure el cap i veure-ho tot.
Qui no ha desat les seves merdes al calaix?
Qui no ha resat a tots els sants que avui profana?
Qui no ha tingut el que no hauria desitjat?
Qui és que mai no es dona per vençut?
Qui no ha volgut mirar de lluny la realitat?
Qui no ha pensat que era qüestió de perspectiva?
Volen coloms perquè soc jo que els faig volar.
Qui és que mai dels mais no ha perdut?
Qui no ha cosit mentides amb les pròpies mans?
Qui no ha parlat de més quan sap que menys tocava?
La introducció fa un nus i lliga al desenllaç.
Qui de tots nosaltres no té abisme?
L’ordre plàcid,
un núvol bàsic,
soroll blanc.
Ella mira,
ell s’estira
i fa un badall.
Veus la lluna?
Temps de prunes.
Ve de pas.
Creure en l’aire
que ens pentina
i que es desfà.
I deixar-nos caure al bell mig d’un salt
i buidar-nos de tot allò important,
per pesar tan poc que sigui irrellevant el que fem.
I esquivar les ordres dels nostres caps,
escollir l’oblit com a pla ideal.
Recordar tan poc que fos irrellevant el que som.
L’ordre plàcid,
un núvol bàsic,
el soroll blanc.
Ella inspira,
ell la mira,
i creuen les mans.
Lletra corba,
res destorba,
res no ens cal.
Flors desertes
son expertes
navegants.
I deixar-nos caure al bell mig d’un salt
i buidar-nos de tot allò important,
per pesar tan poc que sigui irrellevant el que fem.
I esquivar les ordres dels nostres caps,
escollir l’oblit com a pla ideal.
Recordar tan poc que fos irrellevant el que som.
I diuen els ocells que van volar tan lluny
que les ciutats van desaparèixer,
que les estones es feien fum,
i que tu, tu,
eres trajecte.
Hem creuat l’esfera, les línies i els rius.
Bosc endins, dreceres, trajectes i nius.
Els corrents ens duen cap enlloc,
batre fort les ales seguint el nord.
Un estol surant com sura el món,
i serem a casa.
