Jo que tinc la raó més alta que la paret,
he apuntat ben amunt, m’he apostat la lluna amb el gallet.
Una bala brillant travessant la pols de l’infinit,
més llunyà, més enllà del que pot assenyalar cap dit.
Ara peso el temps a una balança i t’enyoro a ritme constant.
Hi ha minuts que ens duen l’equipatge, d’altres un instant.
Els motius serveixen com a planta i jo rego cada matí.
Interiors i plecs en una manta, versos al coixí.
Ara, aquí, present,
ara, aquí, present.
No diria res que no pogués sentir.
Ara, jo, aquí,
ara, jo, aquí.
Ja no sento res del que no pugui dir.
Una línia de fum surant per darrere el tret.
Resseguir-la amb els ulls, com qui busca un record incert.
De metralla vaig fer aquest somriure que m’aguanta el cap,
de badalls la saviesa que decora tanta realitat.
Ara peso el temps a una balança i t’enyoro a ritme constant.
Hi ha minuts que ens duen l’equipatge, d’altres un instant.
Els motius serveixen com a planta i jo rego cada matí.
Interiors i plecs en una manta, versos al coixí.
Ara, aquí, present,
ara, aquí, present.
No diria res que no pogués sentir.
Ara, jo, aquí,
ara, jo, aquí.
Ja no sento res del que no pugui dir.
Jo no puc escoltar-vos, ja no puc sentir el dolor
d’una bala perduda que, de cop, travessa el cor.
No hi ha crit, ni bandera; no hi ha vent que bufi tan, tan fort.
Ara, aquí, present,
ara, aquí, present.
No diria res que no pogués sentir.
Ara, jo, aquí,
ara, jo, aquí.
Ja no sento res del que no pugui dir.
A l’altra banda del mirall
algú respira un bri d’oxigen que he oblidat,
mentre travesso amb un botó
el trau al coll d’una camisa de cotó.
M’agrada veure que el matí segueix sonant
a la finestra i en programació constant. No dic que no.
Soc tripulant del pal major,
d’alguna passa que m’albira l’horitzó.
Saps que la son fa olor de pa?
I a una estació la pressa viatja amb cert retard.
Tinc punts de llibre per fixar-me el pensament.
Soc el costum d’un animal de cos present
i encara penso la raó concreta del meu dia.
De veritat són els motius que vam sopar,
de mentida, un got de plàstic a la mà.
Jo et prometo que no crec en tot això.
De veritat que jo només respiro dins d’una cançó.
Diminutius per fer menys mal
a les estrofes de la premsa elemental.
Qui renta els draps si mai no plou?
Va ser primer la solitud o, potser, l’ou?
I de ben cert que posaria els peus al riu,
però està prohibit dins d’un sistema productiu.
I encara busco la raó concreta del meu dia.
De veritat són els motius que vam sopar,
de mentida, un got de plàstic a la mà.
Jo et prometo que no crec en tot això.
De veritat que jo només respiro dins d’una cançó.
De veritat són els motius que vam sopar,
de mentida, un got de plàstic a la mà.
Jo et prometo que no crec en tot això.
De veritat que jo només respiro dins d’una cançó.
Passaria tres vides pensant en ciutats
de les quals fugiria saltant pels terrats,
en la manera més digna de robar un llençol
que em servís com a tal, o com a eina de vol.
Ben mirat, avui soc viatger
de la línia més corba del fum del cafè,
d’una idea que es clava quan no penso en res.
Ben mirat, si t’he de ser sincer,
navegant a derives m’ho passo prou bé,
a la classe turista d’un cel estranger.
Ara que no tinc paraules,
ara que s’esborra el temps.
Ara que visc a la lluna
i no sé ben bé per què.
Vagaria tres vides comptant els detalls
tan petits com les gotes que ens fan de mirall,
cada peça perduda d’un lloc incomplet,
les virtuts de la llana quan sé que tens fred.
Ben mirat, estic la mar de bé.
L’intangible és l’única forma que sé,
jo que visc en un astre i no penso en res.
Ben mirat, si m’he de ser sincer,
navegant a derives m’ho passo prou bé,
a la classe turista d’un cel estranger.
Ara que no tinc paraules,
ara que s’esborra el temps.
Ara que visc a la lluna
i no sé ben bé per què.
Ara que no som perfectes
i tenim el que sabem.
Ara que visc a la lluna
i no, no passa res.
Tirolines i camins de pas,
tu i jo en un marge
espiant com ballen els sants.
Soc imparell i sura la calor,
jo sé d’un lloc on fa solet
i estarem millor.
Hem escoltat murmuris i elefants,
trepitgem herba i sentim la pluja a les mans.
Ets imparell i pesa l’horitzó.
Ara com ara la veritat és una cançó.
I pensar que la ciutat s’enfonsa i tu i jo encara som vius
a una barqueta sense massa pressa, fas un glop i somrius.
I és de veritat la llum que ens omple els ossos, és com el cicle constant
de les estones que no vols que acabin mai.
Quatre fotos, passa un avió,
al nostre cap natura sàvia i gravo el record.
Som imparells i nedes dins del mar.
I ens amaguem a l’aigua com un fil de pescar.
I pensar que la ciutat s’enfonsa i tu i jo encara som vius
a una barqueta sense massa pressa, fas un glop i somrius.
I és de veritat la llum que ens omple els ossos, és com el cicle constant
de les estones que no vols que acabin mai.
Uuuu… Imparells com tu i jo,
uuuuu… Imparells com el sol,
uuuuu… Imparells som tots dos.
Uuuuu…
I pensar que la ciutat s’enfonsa i tu i jo encara som vius
a una barqueta sense massa pressa, fas un glop i somrius.
I és de veritat la llum que ens omple els ossos, és com el cicle constant
de les estones que no vols que acabin mai.
M’he permès signar quatre paraules,
les que he pogut estalviar
fins que n’he reunit així unes quantes
i ara només provo d’endreçar.
Fa temps que camino per la idea,
que va del sud a la curiositat,
que jo de tu no en sé més del que penses,
que tu de mi el que vulguis recordar.
He trencat la línia que ens separa,
la del temps, que em cremava a les mans.
Soc al punt des d’on parteix l’onada.
Jo, el teu jo, el meu jo,
que desitja a cada pas que tinguem sort.
Tan futur, tan de prop
i seguim el fil de les paraules.
Com serà la lluna que ens espera
rere la persiana del teu llit?
Vaig prenent l’atzar sense recepta,
i ara, quan fa efecte, en dius destí.
Segur que hem tingut sort…
He trencat la línia que ens separa,
la del temps, que em cremava a les mans.
He firmat l’escrit com més m’agrada.
Jo, el teu jo, el meu jo
que desitja a cada pas que tinguem sort.
Tan futur, tan de prop
i seguim el fil de les paraules.
Caminava al mateix pas,
en silenci perpendicular,
tacant l’asfalt,
escombrant la seva esquena.
I vivia de la llum,
de copiar l’exacte moviment.
Feia anys i panys
que escrivia les petjades rere seu.
-Aquí, va dir, el que plana des de terra.
Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant,
que es trobés dempeus plantat al seu davant.
I li diria que és millor
passejar aquest món
de dimensions que fer-se el sou
exercint de silueta.
Que voldria veure-hi de lluny,
que seria bo
deixar vacant el lloc avui.
Si li calen quinze dies, ja dirà…
I provar de respirar i sentir com es va inflant,
entelar el seu alè, reflectir-se i saber que tot,
que tot va bé.
Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant
que es trobés dempeus plantat al seu davant.
I agrair-se tots els balls que van ballar.
Que la química i el cos en siguin part, com l’art
de la companyia grata, però es fa tard.
Soc capaç de pensar
molt més lluny que un humà,
puc predir-me el futur,
tinc el cor ordenat.
Soc més ràpid que el vol
d’un mosquit qualsevol.
Tan binari com tu
però m’arreglo tot sol.
Jo que sé tantes coses,
jo que invento el que mai ningú ha inventat,
penjaria les tecles en un camp de blat.
0001
0001
Mai no apaguis la llum
que jo cavalco el meu rumb,
mentre espolso amb els bits
quatre bytes plens de fum.
Però sentiu tantes coses
quan viviu la vostra càpsula espai-temps,
que jo us canvio memòria per un cel obert.
Jo que sé tantes coses,
jo que invento el que mai ningú ha inventat,
penjaria les tecles en un camp de blat.
0001
0001
Amb regust d’onada a la boca
dius que avui el mar és fred, que potser més que ahir.
Deixes les petjades a la vora
com qui deixa engrunes per si cal desfer el camí.
És brillant la línia d’una gota coll avall.
Hem deixat les platges a la porta.
Als minuts de lluna dediquem les nits en blanc.
Som de fer sintaxi entre hores.
Del silenci en fem un bon motiu per escoltar.
I es que és tan, tan, fàcil el traçat del teu carrer,
que vaig aprendre’m un per un els noms d’aquells xiprers.
Per si un dia som ben lluny de tot,
per si algun dia ens plou la sort,
seguirem el que estem fent en aquest moment.
La remor dels braços dins de l’aigua
diu que és com un mantra d’aritmètica constant,
que no atura el temps però, de vegades,
omple tot l’espai d’una manera al·lucinant.
I és que és tan, tan, plàcid el retrat d’aquest instant,
d’universos paral·lels que sempre es trobaran.
Per si un dia som ben lluny de tot,
per si algun dia ens plou la sort,
seguirem el que estem fent en aquest moment.
Per si un dia el vent es fa més fort,
per si algun cop baixem de l’hort,
et prometo que viurem en aquest moment.
Jo no sé si tu saps
que qui diu si plou
és el cel i no l’aigua.
Que la passa més gran
no és senyal de res,
si un dels peus no avança.
I comptem els carrers per milions d’estels,
jo tinc fe relativa…
La raó no és un do,
i dormir millor
pot canviar-nos la vida.
I de cop, no sé com,
t’he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
m’hi he trobat immers.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
He pensat l’equació
per trobar-te el so
i me l’acosto a l’oïda.
He desfet un petó,
l’he estudiat de prop:
llavis, son i saliva.
I procuro ordenar cada situació
pel seu grau d’importància.
Entenent tot això
com un mal menor,
que pot fer certa gràcia.
I de cop, no sé com,
t’he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
el control no hi és.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
I sovint se m’escapa la ironia,
ja veurem, ja veurem,
que no he vingut a fer-me el fort jo aquí
amb tu.
I tranquils que controlo la partida,
ja veurem, ja veurem,
que tingui bona sort i mai no siguis fum.
I de cop, no sé com,
t’he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
el control no hi és.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
Porto les sabates dins d’un sac,
i la flor d’un pensament amagada al meu barret
perquè no li toqui el vent,
per poder-la recordar,
per entendre l’animal que tots tenim i ningú sent.
Saps que tot allò eren detalls,
les paraules a les dents,
assegudes com records a la capsa del present.
La petita imperfecció que fa moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l’estona.
Potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats de pell i ossos.
potser ja no cal, potser ja no ho veus.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l’acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
i ja no trobes res de tu surant a la memòria.
Intuïm el rastre d’un camí
que de lluny va perdre el foc
la distància el fa d’oblit, de preguntes i racons.
I t’enfiles més amunt
perquè mai no sigui dit que no has provat de veure el fum.
Saps que tot allò eren miralls
que amb el sol han anat cremant
els papers que ja hem perdut,
els retalls que no hem trobat
dels minuts accelerats que fan moure cada
clic que fa el rellotge mentre sents passar l’estona.
Potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats, de pell i ossos.
potser ja no cal, potser ja no el sents.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l’acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
però tu hi sents una altra veu surant a la memòria.
La roba plegada,
l’estació guardada
i el protocol que segueix sempre el sol.
Mira a la finestra
la vida silvestre,
ella s’asseu i es descalça amb un peu.
Poesia lenta,
si para el vent, es venta,
i els ametllers
que fan ombra al seu compàs d’espera.
I és que fa un dia radiant
que vesteix aquesta vida constant,
que transforma cada cicle en un vers
i el respira com si fos de veritat.
Ella es recull els cabells
amb la calma de la brisa entre el blat,
que bressola la freqüència del temps
per si mai vol tornar.
L’ordre de les plantes,
terra, pols i branques.
Sent el perfum i el dibuix de la llum.
I cada dia menjaria el mateix pa,
cada dia com l’engruna d’algun altre.
Poesia lenta,
infusió de menta.
Sempre llegeix cada lletra com si no fos seva.
I és que fa un dia radiant
que vesteix aquesta vida constant,
que transforma cada cicle en un vers
i el respira com si fos de veritat.
Ella es recull els cabells
amb la calma de la brisa entre el blat,
que bressola la freqüència del temps
per si mai vol tornar.
I, de cop, va entendre-ho tot:
les idees, les antípodes i el nord.
Un eclipsi tan distant
a la calma d’una tassa, fumejant.
Descrivia altres llocs
amb detalls tan clars que fins i tot en sento el so.
I els podia imaginar
a les línies de la mà.
Tant se val si era fàcil o innocent,
si la força era l’òptima pel vent,
si a la nit els cometes tenen son,
si vivim tan lluny del punt de no-retorn.
I de cop va encendre-ho tot,
va deixar quatre paraules dins d’un pot.
I la resta dels presents
discutien sobre màquines del temps.
Escrivia un punt de més
o la fórmula precisa per no pensar en res.
Una gota en un bassal
que s’evapora en vertical.
Tant se val si era fàcil o innocent,
si la força era l’òptima pel vent,
si a la nit els cometes tenen son,
si vivim tan lluny del punt de no-retorn.
Tant se val si la línia es dilueix,
si hi ha algun pis més amunt o no existeix,
si hi ha matins de diumenge a un altre lloc,
si érem part de res o potser part de tot.
Si a la nit els cometes tenen son,
si vivim tan lluny del punt de no-retorn.
El mar quan cavalca un esbós d’onada ben lluny.
El mar quan es trenca i arriba a casa.
La platja.
