Era un lloc petit, no hi cabien els mobles.
La finestra, un quadre exacte d’en Magritte.
El sofà es mirava la novella,
i en va perdre el fil.
I passaven nits com passen els cotxes.
La bombeta equilibrista sobre el buit,
tripula la pols damunt les coses
pel pes de l’oblit.
La lluna ve, la lluna va,
com un pèndol a la mà,
la cadència de la son.
De cara a vent o cara a mar,
un adeu sempre és polar,
però hi ha llum encara
al primer arbre del bosc.
L’almirall perdut en una gotera
navegava dins la closca d’una nou.
La deriva és només un poema,
el cubell del pou.
La lluna ve, la lluna va,
com un pèndol a la mà,
la cadència de la son.
De cara a vent o cara a mar,
un adeu sempre és polar,
però hi ha llum encara
al primer arbre del bosc.
Tornarem a casa
Benvinguda al lloc precís on faig volar els coloms,
al segon exacte que el cafè mata la son,
quan el far s’allunyi del port…
Tinc un pla perfecte.
Tornarem a casa
pel camí que no ens durà enlloc,
sense més paisatge
que la llum que desfila de fons.
I gastarem sabates,
farem un nus amb els teus meus cordons.
Perduts en una platja
ens banyarem fins que es mori el sol,
fins que els dits se’ns arruguin molt, molt, molt…
Benvinguda al món secret dels dies qualssevol,
al minut de glòria de les mans buscant tresors.
I recordo encara aquell lloc
on pensàvem massa.
Tornarem a casa
pel camí que no ens durà enlloc,
sense més paisatge
que la llum que desfila de fons.
I tinc un pla perfecte.
A dos mil peus damunt dels avions,
en rigorós directe,
ballarem fins que es faci fosc,
fins que el cos ens digui prou, prou, prou…
El so de la brisa que desaccelera,
del vol d’un paper que es va gronxant i cau al foc.
Tu i jo, al camí amagat d’una drecera,
al lloc que sempre miraves des del teu balcó.
Encara que diguessis de memòria
detalls d’aquella història
que ningú no ha explicat…
Encara que dubtessis tot el dia
i caigués la teoria
de la relativitat…
Encara que es buidés el diccionari
de paraules i sumaris
i quedés un llibre en blanc…
Tant se val!
Que, avui, tot el que passi és normal.
Encara que trobés al calendari
una mena d’inventari
del que no vull oblidar…
Encara que la vida fos més recta
i confessessis la recepta
del que en dius felicitat…
Encara que dues línies paral·leles
s’enredessin amb les veles
d’un vaixell que està de pas…
Tant se val!
Que, avui, tot el que passi és normal.
Perquè amb aquesta llum,
que transparenta els ulls,
que et fa somriure el nas,
que enlaira el perfum,
podríem estar sols
o simplement perduts.
I és que potser tot gira a l’inrevés,
ho fa un cop al mes,
canvia de color
calculadament.
Només és un detall,
només és el que veus…,
d’esquerra a dreta i de cap a peus.
Encara que el meu got fos un aquari
d’algun peix solitari
que neda sense port…
Encara que el record fos una ciència
que estudies amb paciència
entre fotos sense nom…
Encara que un coet imaginari
perdut com un becari
fes voltes al teu món.
Tant se val!
Que, avui, tot el que passi és normal.
Perquè amb aquesta llum,
que transparenta els ulls,
que et ta somriure el nas,
que enlaira el perfum,
podríem estar sols
o simplement perduts.
I és que potser tot gira a l’inrevés,
ho fa un cop al mes,
canvia de color
calculadament.
Només és un detall,
només és el que veus…,
d’esquerra a dreta i de cap a peus.
Busco un altre lloc
amb la teva olor,
la dels teus cabells,
que s’enreden d’aire.
I és que ja és etern
aquest petit moment,
que no és teu ni meu,
potser d’algú altre.
Com vam deixar volar
tot aquell pes?
Mai, mai no ha plogut
del sòl cap al cel.
I descrius la paràbola amb la mà,
que dibuixa un record més o menys llunyà.
Passes la pàgina en blanc, que ara no importa.
I intentes abraçar tot el que no veus,
com la resta d’humans, com la resta dels déus.
Com qui és a les fosques.
Amb les mans d’un dit
pots comptar les nits
que vam ser ferits
per mil gotes d’aigua.
I nedàvem tan lluny
que vam perdre el rumb
i els trossets de pa
per seguir-ne el rastre.
Com l’ombra d’algun so
que ja no sents.
Mai, mai no ha plogut
del sòl cap al cel.
I descrius la paràbola amb la mà,
que dibuixa un record més o menys llunyà.
Passes la pàgina en blanc, que ara no importa.
I intentes abraçar tot el que no veus,
com la resta d’humans, com la resta dels déus.
Com qui caça mosques.
Ei!, que no s’hi val,
a deixar escapar paraules amb la mà.
Ei!, estic tocat
i eliminat, i comptaré fins a gastar
tants i tants neguits,
que no tinc dits ni prou memòria,
fins a vuit,
que és el mateix que l’infinit.
Va!, deixem-ho estar,
i dona’m la mà, que no tinc pressa.
Ei!, si et ve de gust,
baixem al parc, que hi ha revetlla de Sant Drap.
I als ulls, milers de punts,
que fan la llum de les bombetes.
N’hi ha vuit,
que és el mateix que l’infinit.
Totes les cançons,
les serpentines i avions
bufen cap a les finestres i cortines.
I, de bat a bat,
es despentina el meu cap,
i tot pren algun sentit abans de comptar vuit.
Ei!, baixa del niu,
sospira i riu, no tinc records de cada quart.
No hi ha terra endins,
ni mar enllà, només carrers que hem anat passant.
I el so potser llunyà,
potser apagat, de les balenes,
a la nit,
quan aquest pis sembla infinit.
Totes les cançons,
les serpentines i avions,
bufen cap a les finestres i cortines.
I, de bat a bat,
es despentina el meu cap,
i tot pren algun sentit abans de comptar vuit.
Mira com neixen arrels
de molècules i estels
d’un punt insignificant.
De Ilumins que ja s’han fos
del silenci silenciós
del més petit dels detalls.
On és el foc? On és la llum?
A l’horitzó algú va fent senyals de fum.
On és el lloc que viu tan lluny de l’endemà?
El so de l’aire sempre ens guiarà.
Mira just al teu davant
un desig que surt volant
i fa enlairar un cor de plom.
Un segon per rumiar
els mitjons que he de triar
o el millor gos per a un nom.
On és el foc? On és la llum?
A l’horitzó algú va fent senyals de fum.
On és el lloc que viu tan lluny de l’endemà?
El so de l’aire sempre ens guiarà
i canviaran les estacions,
igual que jo, de pantalons.
On és la llum? On és el foc?
Mira com neixen arrels
de molècules i estels
d’un punt insignificant.
De Ilumins que ja s’han fos
del silenci silenciós
del més petit dels detalls.
On és el foc? On és la llum?
A l’horitzó algú va fent senyals de fum.
On és el lloc que viu tan lluny de l’endemà?
El so de l’aire sempre ens guiarà.
On és el foc? On és la llum?
A l’horitzó algú va fent senyals de fum.
On és el lloc que viu tan lluny de l’endemà?
T’imagino cap per avall,
amb les cames en una branca
i el teu cos, que es va gronxant,
mentre cauen pensaments
que es desprenen amb la força
d’un got d’aigua a l’inrevés.
Un, dos, tres,
són les últimes gotes, i res més.
Tres, dos, un,
s’evaporen i s’enfilen cap amunt.
Amunt, amunt,
van tan amunt…
que l’aire es torna vent,
vent que mou el temps,
temps que passa ràpid
i fa empentes al present,
present damunt del cap,
i el cap, massa ocupat
a no deixar-se res
a les butxaques del passat.
Vent que mou el temps…
Moviment que fa camí,
omple un núvol d’energia
que passeges amb un fil.
Gira-sols buscant la llum,
tots en fila i pentinats
com si esperessin veure algú.
Un, dos, tres,
són les últimes gotes, no n’hi ha més.
Tres, dos, un,
s’evaporen i s’enfilen cap amunt.
Amunt, amunt,
van tan amunt…
que l’aire es torna vent,
vent que mou el temps,
temps que passa ràpid
i fa empentes al present,
present damunt del cap,
i el cap, massa ocupat
a no deixar-se res
a les butxaques del passat,
passat que és un moment,
moment amb detergent,
que renta les estones
que vas viure i les estén,
i eixuga el mateix vent,
el vent que mou el temps,
el temps que passa ràpid
i fa empentes al present.
Vent que mou el temps…
Qui va matar el Sr. Cordills?
Guardo un tros de fil, guardo un tros de fil,
que vaig trobar a l’escena del crim,
mentre un policia menja un tros de pastís.
Qui va matar el Sr. Cordills?
Un descosit és un descosit,
tinc una lupa i la penso fer servir,
per enxampar el sonat de l’assassí.
Busco detalls, busco la resposta.
Encenc la pipa, que pensaré millor.
Veig un camí, em calço les ulleres.
No hi ha qui em tussi. Adeu, Sherlock Holmes!
Qui va matar el Sr. Cordills?
Tinc un botó, tinc un botó,
que vaig trobar a l’escena del film,
una silueta feta a terra amb un guix.
Qui va parlar amb el Sr. Cordills?,
hores abans, minuts abans
que el decorat es destenyís,
que els seus nusos perdessin el sentit?
Busco detalls, busco la resposta.
Encenc la pipa, que pensaré millor.
Veig un camí, em calço les ulleres.
No hi ha qui em tussi. Adeu, Sherlock Holmes!
M’han dit que l’han vist a Hawaii amb l’Elvis,
que juguen a cartes i que parlen de futbol.
Escriuen cançons i després les cremen,
i veuen com surt el sol, que no s’apaga mai, mai, mai…!
A l’oest del país,
a les portes del temple,
els diluvis de maig,
la seqüència establerta.
Tot això eren camps i comptàvem els anys de l’hivern,
com qui compta senyors amb paraigua entre la gent.
I les branques es balancejaven lligades al sud,
la finestra, els milers de paraules per minut.
Trobadors, barques, cartes de l’orient…
que deixen de banda el temps present.
I, des del nord, núvols de confeti espès
que desfà l’aire i ja no hi és.
El moment és absurd, però somriu, se’n va lluny,
mentre el fum de la pipa li fa plorar els ulls,
i segueix el camí d’un ocell des de l’Àfrica.
I ara compta onades per metre quadrat,
i calcula la corba i el radi del mar,
un soroll passatger, una cosa tan bàsica.
Cartes de l’orient, del temps present,
volen oceans i s’allunyen.
Trobadors, barques, cartes de l’orient…
que deixen de banda el temps present.
I, des del nord, núvols de confeti espès
que desfà l’aire i ja no hi és.
Trobadors, barques, cartes de l’orient…
que deixen de banda el temps present.
I, des del nord, núvols de confeti espès
que desfà l’aire i ja no hi és.
El vell piano de paret,
entre l’herba del desert,
va a pedals i no té frens,
desafina si no el sents.
Toca notes fredes,
forma atmosferes, llunes,
trenca el so de l’aire,
amb els ulls d’algú que mira.
Rere les ulleres
es reflecteixen unes mans,
mans sobre les tecles,
mentre els dits van caminant.
Dins el cap desendreçat
d’algun savi jubilat
hi ha papers i poca llum,
melodies que fan fum.
L’aigua més calenta,
com la física dels trons,
sons i altres receptes,
que amb el temps es fan cançons.
Rere les ulleres
es reflecteixen unes mans,
mans sobre les tecles,
mentre els dits van caminant.
Mirant de veure el temps,
les pomes verdes i aquest cel desert.
La ciutat dels errors,
avui és com un bosc tot ple de menta.
Només veig un fanal,
i tres ocells a la branca d’un bar.
Simplement, no és dilluns,
i el teu desembre no es refreda mai.
De moment, de moment,
seurem aquí, veurem passar la gent, i, potser,
les nostres siluetes també, no ho sé…,
vestides amb paraules i un barret.
Els cotxes ambulants,
tu condueixes frases sense mans.
El solet als botons
del teu abric que mira per la finestra.
I la llum als racons
de tots els pensaments, però…
De moment, de moment,
seurem aquí, veurem passar la gent, i, potser,
les nostres siluetes també, no ho sé…,
vestides amb paraules i un barret.
Caminant, caminant
faran coses curioses d’un passat tronat,
i pujaran a un taxi mig aparcat
cap a una terrasseta on veure el mar.
Una cadira sense pressa,
volen onades sense son,
un full de mapa i quatre coses que he pescat,
com una clau que no obre enlloc.
Postals, de no saps on, clavades
al tros de fusta més vell del món.
Som, som passatgers
a l’abordatge, dins l’ampolla del missatge,
on ens porti el corrent,
que ni tan sols va calcular la mà d’algú
que ens va llençar al mar.
Una finestra estava encesa,
damunt la costa de Babel,
i vaig trobar-me tot surant per Amsterdam
mirant el port amb en Jacques Brel.
La resta era un reflex a l’aigua
dels edificis que han naufragat,
i un dels mariners que busca la clau
que un dia li va caure i mai més no va trobar…
Som, som passatgers
a l’abordatge, dins l’ampolla del missatge,
on ens dibuixi el vent,
tan invisible que hem confós amb el destí.
Som, som passatgers
a l’abordatge, dins l’ampolla del missatge,
on ens porti el corrent,
que ni tan sols va calcular la mà d’algú
que ens va llençar al mar.
(instrumental)
