A la línia recta,
bicicletes sense llum.
Un satèl·lit que comença on perdo el cap.
Un camí fet d’herba.
Els teus llavis són de vidre congelat.
Vaig descalç i penso imatges
cegues de les platges,
que només podria veure sota el llit.
Deixa’t de paraules, ara,
penja des d’un arbre aquesta
Ilum de contra hivern…
només digues què penses,
Ilum de contra hivern…
Un dilluns perfecte,
bicicletes sense mans.
Tinc un pas de zebra nou, recent pintat.
Vols gelat de menta?
Les finestres semblen de paper mullat.
Tant soroll que falta l’aire,
he perdut la brúixola i el nord,
que dec haver guardat per aquí.
Deixa’t de paraules, ara
penja des d’un arbre aquesta
llum de contra hivern…
només digues què penses,
llum de contra hivern…
Un, dos…, camino sobre el riu.
Dos, tres…, les tardes de l’estiu.
La llum és tan perfecta
que el meu cos es torna insecte.
Molt bé, juguem al que tu vols.
Tic, tac, llavors en expansió.
Dormint en un salt d’herba,
mosquits i pa de nous.
Only you, el blau és blue,
only you, i el teu xampú.
Només tu, que em fas oblidar aquest fred,
only you, i el nostre iglú.
Descalç camino amb el trineu,
un gat camina rere meu.
Caramels amb gust de llavis,
però els teus m’agraden més.
Un, dos…, que tot està permès.
Dos, tres… subtítols en francès.
La nit és massa neutra
per no deixar-la així.
Only you, el blau és blue,
only you, i el teu xampú.
Només tu, que em fas oblidar aquest fred,
only you, i el nostre iglú.
Ara mateix em tens impressionat,
la caixa on guardes totes les respostes.
Abracadabra, desapareixem
i, no, no em busquis, que ara estic al meu infern…
Only you, el blau és blue,
only you, i el teu xampú.
Només tu, que em fas oblidar aquest fred,
only you, i el nostre iglú.
Veu de mar
grans d’arròs.
L’arbre cau,
talla comunicacions.
Vols d’ocell,
sobre el llit.
Massa vent,
pastilles per anar a dormir.
Quan la llum del meu carrer
il·lumina el llimoner,
les paraules àcides
fan històries ràpides.
Foc al bosc,
nius de te.
Capitans
abandonant el seu vaixell.
Quan la carta arribi a port,
quan algú l’envia al mateix lloc,
les estones plàcides
semblen hores mínimes.
Quan la llum del meu carrer
il·lumina el llimoner,
les paraules àcides
fan històries ràpides.
Al ben mig de la tempesta,
tothom vestit de festa
i amb el somriure de mudar.
Les ulleres entelades
no deixen veure fades,
ni el caminet arran de mar.
Quan la llum del meu carrer
il·lumina el llimoner,
les paraules àcides
fan històries ràpides.
Quan la carta arribi a port,
quan algú l’envia al mateix lloc,
les estones plàcides
semblen hores mínimes.
Les set i quart i m’he adormit al plat,
volen cafeteres i trossets de pa.
La teva estrella, el meu circuit urbà.
Corre, corre, que no queda temps per mai…
Anticiclons en totes direccions,
sense canvis a la vista ni estacions.
Soc un calaix massa farcit de trons.
Un telescopi busca l’horitzó…
I no hi és,
que no hi és…
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s’ho mira, com s’ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l’oxigen, no hi ha oxigen.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s’ho mira, com s’ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l’oxigen, no hi ha oxigen.
La flor d’espines més bonica que he trobat
té catorze pàgines i totes són en blanc.
Sento forquilles que fan fruites per sopar.
Una cerveseta, vespres amb olor de mar. Fa olor de mar.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s’ho mira, com s’ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l’oxigen, no hi ha oxigen.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s’ho mira, com s’ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l’oxigen, no hi ha oxigen.
La benzina, sobre l’astre blau,
cau del cel, cau del cel.
Un radar camina sobre el mar,
no hi ha vent, no hi ha vent.
Tres mil punts i núvols de cartró,
soc del temps, soc del temps.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s’ho mira, com s’ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l’oxigen, no hi ha oxigen.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s’ho mira, com s’ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l’oxigen, no hi ha oxigen.
Aigua d’Islàndia,
ella s’enyora.
Vaixells de pesca,
menja una poma.
Formes tallades,
fusta de roure.
Marca les pedres,
pensa i recorda.
Isolada,
perfum de l’illa on no crema el cel de nit.
Imagina
quant pesa el fred.
Ella és única, única…
Destil·lada,
un telescopi que mira allà, més enllà.
Imagina
quant pesa el fred.
Ella és única, única…
Dones que parlen,
cusen les veles.
Ella s’ho mira,
cases, finestres,
robes pintades,
fusta de roure,
vaixells de pesca.
Ella s’enyora.
Isolada,
perfum de l’illa on no crema el cel de nit.
Imagina
quant pesa el fred.
Ella és única, única.
Destil·lada,
un telescopi que mira allà, més enllà.
Imagina
quant pesa el fred.
Ella és única, única…
És blanc, tot blanc, tant blanc…
El buit a les mans…
Un pinzell que despinta els seus ulls…
És blanc, tot blanc, tant blanc.
Timbals al carrer.
Tants moments que pensàvem en res, que pensaves en res,
que pensàvem en res…
Calculant el temps
que he trigat a comptar fins a deu…
Quantes voltes fa el ventilador?
Quants cops m’has tornat a preguntar el mateix…?
Per què el silenci no s’escolta?
Per què dos pols són diferents?
Per què aquest gat em dona voltes?
La meva llum intermitent.
Per què el rellotge no descompta?
Per què tu creus que jo no crec?
Sé que un moment no és una estona,
i que als teus peus és sempre hivern.
L’aire crema més enllà dels cent graus,
tinc un paisatge amb una porta i massa claus.
Per què els camins van cap a Roma?
Per què no pesen els secrets?
Per què les plantes no responen
quan els pregunto si estan bé?
Per què el meu cor és sempre en obres?
Per què no creus el que no veus?
Per què el meu pols camina ràpid
quan tu t’estires a sobre meu?
L’aire crema més enllà dels cent graus,
soc un faquir equilibrista que menja claus.
L’aire crema més enllà dels cent graus,
tinc un paisatge amb una porta, el meu palau.
Calculant el temps
que he trigat a comptar fins a deu…
Quantes voltes fa el ventilador?
Quants cops mas tornar a preguntar el mateix…?
Dona voltes, mira el punt més alt.
Quatre gotes, perdo el pols del far.
El turista busca l’equipatge,
una foto sense cap imatge.
No sé com s’hi va…
Espero que els teus ulls somriguin
i que el sostre es pleni de cançons
Ets el meu millor deliri,
encara que no t’ho pensis.
Dona corda, fes que es mogui el mar.
Fil de coure, sota un elefant.
Una estona de surrealisme,
passa un núvol sense mecanisme.
No sé com s’hi va…
Espero que els teus ulls somriguin
i que el sostre es pleni de cançons.
El meu millor deliri
ets només tu.
El turista busca l’equipatge,
una foto sense cap imatge.
No sé com s’hi va…
Espero que els teus ulls somriguin
i que el sostre es pleni de cançons.
Ets el meu millor deliri,
encara que no t’ho pensis.
S’ha fet tard; el bar ja tanca i sortim al carrer,
la nit és plena i tot camina lentament,
aquell temps ens va oblidar.
Hem viscut arrepenjats, jugant amb el destí,
les hores esborrant l’absència de tants anys.
Sé que tot segueix igual.
I veig com brilla aquesta nit;
fa temps que no em sentia així,
els dos ens vam tirar de cap a un mar perdut.
I fins que va arribar el matí,
nedant, fotuts en aquest llit…
Dos nàufrags s’estan ofegant,
és massa tard.
No dic res, esmorzarem records i croissantets,
inundarem somriures i tempestes.
No sabrem d’on bufa el vent.
Bona nit, quan vulguis ho tornem a repetir…
El sol que crema rere la finestra,
entrarà sense permís.
I ja no brilla aquesta nit;
s’ha fos la llum de l’esperit,
són contes d’uns avantpassats que van morir.
I fins que va arribar el matí,
nedant, fotuts, en aquest llit…
No queden marques als llençols,
és massa tard.
Hi ha una lluna a dalt del pol,
no queden fulles sota el cel.
Tu respires a poc a poc,
mentre et miro fixament.
Si volguessis venir amb mi,
et deixaria el meu coixí.
I viuríem sota el blau
d’un sistema transparent.
Com esquimals ballant al gel…
Queda’t al meu davant,
la llum negra no ens farà cap mal.
Queda’t, si et vols quedar,
que avui l’ombra ja ha marxat.
Queda’t al meu costat.
Com esquimals ballant al gel…
Hi ha un desert descolorit,
i sé de llocs on no hi fa fred.
Seguirem sense parar
la ruta esfèrica del temps.
Com esquimals ballant al gel…
Queda’t al meu davant,
la llum negra no ens farà cap mal.
Queda’t, si et vols quedar,
que avui l’ombra ja ha marxat.
Queda’t al meu costat.
Com esquimals ballant al gel…
En un sistema transparent.
Com esquimals ballant al gel…
Fes una foto del terrat,
que des d’aquí puc veure Mart.
La roba estesa, el meu agost,
un camp d’espigues i caragols.
Esperarem que passi el fred
i sota l’arbre parlarem de tot.
Un bioritme elemental,
un mar d’antenes i animals.
Els astronautes volen baix,
els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans,
caminarem els passos d’altres peus.
Esmorzarem pa amb oli i sal,
ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixant de banda la ciutat,
la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit.
Un altre lloc, un altre temps,
on parlarem amb altres déus.
El meu secret subtitulat,
camins d’arròs, camins de blat.
Esperarem que baixi el sol,
i sota l’arbre parlarem del temps.
Un bioritme elemental,
un tros de vida artificial.
Els astronautes volen baix,
els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans,
caminarem els passos d’altres peus.
Esmorzarem pa amb oli i sal,
ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixant de banda la ciutat,
la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit.
Open up your eyes…
Open up your eyes…
And don’t feel anything…
Open up your eyes…
La tristesa fa olor d’herba,
la distància és un mirall.
Un cometa cau a l’Índia,
tatuatges a les mans.
Com les gotes a la dutxa,
s’evaporen i se’n van.
Open up your eyes…
Open up your eyes…
And don’t feel anything…
Open up your eyes…
(instrumental)
