Cau a plom l’última gota
que fa cercles al meu vas.
Es desplacen com onades
i m’he vist a l’oceà.
Però he caigut damunt d’un atles,
tot clavant-me una ciutat.
M’ha fet mal, m’ha deixat marca.
Res que no es pugui curar.
Som entre aquí i enlloc.
Tot i que sigui poc,
ens trobem per fer junts el carrer cap a casa.
Resseguint l’edat dels arbres
a cada vèrtebra que em veig.
Soc meridià, soc coordenada,
soc el que pensi que he de ser.
En un mapa ple de vides,
de deliris vegetals,
tinc estrelles, mars, piscines,
tinc un IVA trimestral.
Som entre aquí i enlloc.
Tot i que sigui poc,
ens trobem per fer junts el carrer cap a casa.
Som entre vol i dol.
Tot i que ens pesi prou,
ens veiem i fem part del dibuix d’aquest atles.
I somrius a la foto de l’atles.
Saludem a la gent que ens mira.
Encara us penso,
encara sé qui sou.
I recordo detalls d’altres vides.
No soc de ciències,
no em cremo al foc.
Som entre aquí i enlloc.
Tot i que sigui poc
ens trobem per fer junts el carrer cap a casa.
Som entre vol i dol.
Tot i que ens pesi prou,
ens veiem i fem part del dibuix d’aquest atles.
I somrius a la foto de l’atles.
Dins del telescopi hi ha una nit,
hi ha desastres i coses més senzilles.
Tinc dues maneres de dormir:
la que et miro i la que tu em mires.
Rere la cortina fa vent
i despulla la Via Làctia.
És tan estranya la seqüència dels fets
que tot encaixa i li dono voltes.
En un sistema tan solar com el meu
jo destil·lo física moderna.
Entre tantes òrbites enyoro veure un cel normal
i pensar que és lluny i és abismal.
Dins del telescopi: poca llum,
minotaures, segles de tempesta.
Tinc la paciència d’un minut i la vista allarga la finestra.
“Penso, ho dibuixo i m’ho crec”,
heus aquí la teoria.
És tan estranya la seqüència dels fets
que tot encaixa i li dono voltes.
En un sistema tan solar com el meu
jo destil·lo física moderna.
Entre tantes òrbites enyoro veure un cel normal
i pensar que és lluny i és abismal.
Ha vençut la tarda, gota a gota, al teu jardí.
Menges les magranes que reculls només per a mi.
Ja no veig si hi ha branques o arrels,
si és un bosc o una gàbia d’estels.
Totes les respostes d’un idioma que no escric,
cauen com pianos, s’estavellen al teu pit.
I potser salvaré algun acord.
Ets a l’ombra de l’arbre més tort.
Com descrius tantes imatges fent un plano general,
invocant la teva guerra com s’enterra una destral?
I només pots jurar-te que ets viu.
Vols entendre l’aigua sense veure el riu.
No sé quantes passes et separen del teu cos.
Dins de l’escafandre és ple d’herbes, nius i pols.
És tan simple aquest cicle de verd.
Com un mur, només cau quan és cert.
Com vols veure la muntanya i pensar en horitzontal?
Com de dur és abaixar la guàrdia quan el cop va ser més alt.
I només pots jurar-te que ets viu.
Vols entendre l’aigua sense veure el riu.
Com descrius tantes imatges fent un plano general,
invocant la teva guerra com s’enterra una destral?
I només pots jurar-te que ets viu.
Vols entendre l’aigua sense veure el riu.
Jo era una meitat, no sabia res més.
Tu eres tan a prop de l’idioma i del vers,
d’intuir calor en un punt exterior.
Jo que no era tu, tu tampoc eres jo.
Abans de mirar vam entendre per què.
Abans de sentir vam curar-nos la pell.
Creus en la ficció? Una premissa major.
Jo que no era tu, tu tampoc eres jo,
que m’atrapen l’ordre i els fets,
com travesses portes i arestes fent-ho com si res?
Tu eres la meitat i pegaves primer.
La curiositat va tornar-s’hi després.
Vam trobar la clau amagada al mitjó.
Jo que no era tu, tu tampoc eres jo.
Jo que encaixava cada revers,
com t’atreveixes a ser la peça que em calia més?
Quan trajectòries invisibles són un cicle natural.
Dues platges infinites que correm amb peus descalços,
mentre el sol se’ns pon als braços fem electricitat.
Creus en la ficció? Una premissa major.
Jo que no era tu, tu tampoc eres jo.
Que es desperti l’innocent,
que l’assassí reculli els vidres,
que trenqui el seu silenci el confident.
Que descansin els motors,
que la vida sigui un cercle,
i cregui en els miracles la sort.
L’ordre dels astres mai va ser pensat,
o això diu la certesa.
L’arbre que passa és un bon aliat
del meu moviment.
L’hòstia més forta està feta de por
i d’allò de tenir els peus a terra.
Les bales perdudes no fan guerres.
Que ja no compti la intenció,
que es perdi el nord a les dreceres,
i ploguin més pilotes del avions.
Que passi pàgina el vent,
que la tristor valgui la pena,
que creguin en els pares els reis d’orient.
L’ordre dels astres mai va ser pensat,
o això diu la certesa.
L’arbre que passa és un bon aliat
del meu moviment.
L’herba més alta està feta de pols
i allò de tenir arrels a terra.
Les bales perdudes no fan guerres.
L’ordre dels astres mai va ser pensat,
o això diu la certesa.
L’arbre que passa és un bon aliat
del meu moviment.
L’hòstia més forta està feta de por
i d’allò de tenir els peus a terra.
Les bales perdudes no fan guerres.
Que l’aire és més lliure fora dels canons.
La distància és saber que res d’això és tan important.
Només sura per aquí,
només passa de llarg.
El resum és voler-te més a prop que aquí al davant
i que siguis corrent,
que em recorris les mans.
Som exactitud, una peça clau. Som la por a ser vells i la voluntat,
i no vol dir res, no vol dir res.
Som record llunyà, brisa d’ametller, l’obertura en Fa a altres pensaments,
i no vol dir res, no vol dir res.
La distància és saber que res d’això és tan important.
Només sura per aquí,
només passa de llarg.
El resum és voler-te més a prop que aquí al davant
i que siguis corrent,
que em recorris les mans.
Van ballar els profetes damunt d’escriptures bíbliques
en una festa sideral.
Mentre l’orquestrina s’enfilava amb notes àlgides
que disparaven a matar.
Nòmades trobant els angles de la pau crepuscular
en una adreça a Google Maps.
Capitans, contrabandistes, jesuïtes i un senglar blanc,
centrant el punt de gravetat.
I tu t’ho miraves, quan tot girava i restaves quiet. Sempre estaves quiet mirant.
I jo t’escoltava, la teva mà m’acariciava el clatell, mentre Schubert feia voltes.
Vas despertar-te a la primavera.
La nostàlgia corre pels sentits com un mal d’Àfrica.
Qui no duu a dins un animal?
L’ombra de la llum tacant la perfecció de l’ànima
en una vida terrenal.
I tu t’ho miraves, quan tot girava i restaves quiet. Sempre estaves quiet mirant.
I jo t’escoltava, la teva mà m’acariciava el clatell, mentre Schubert feia voltes.
N’hi ha prou en intuir respostes.
Vas despertar-te a la primavera.
Espurnes surant com les llavors.
Distància, dos punts a l’horitzó.
Tan relatiu que el mar és viu,
ja porto el banyador.
Descansa a l’ombra d’aquest sol,
que encara ningú ha marcat cap gol.
Infinitiu tot el que és viu,
el verb es torna nom.
Tan cert com és que el vent ha pelat els meus genolls,
com sé que guardo estius al repunt dels pantalons.
Tacats de guerres i mercromina,
tu i jo érem fets de branques i pals.
La tarda a l’eco dels turons
avança, que no té gens de son.
No diu ni piu, suor que escriu
el vol d’un gronxador.
Tan cert com és que el vent ha pelat els meus genolls,
com sé que guardo estius al repunt dels pantalons.
Tacats de guerres i mercromina,
tu i jo érem fets de branques i pals.
Feia aquella cara
de no cobrir ni un pam l’expectativa,
de reprimir metralla,
de, no sé, jo què sé… de promesa malferida.
Veus aquesta alçada?
És el punt que tots de tu esperàvem.
I el fiscal s’ho mira,
i assenteix i assenteix amb el cap.
A la me… a la me… a la meva edat
tinc els impulsos ben controlats,
i una frase que us gronxa la vanitat,
però després faig el que vull.
Si és ingràvid l’aire,
quant ens pesa un simple “tu hauries”?
Religions a banda,
vaig dir amén, sí, amén, i tothom feliç i a viure.
Brindem per les derrotes, amics meus.
Que ens explotin les copes contra els peus,
com oracions profanes als dits.
Que cremin les proeses.
A la me… a la me… a la meva edat
tinc els impulsos ben controlats,
i una frase que us gronxa la vanitat,
però després faig el que vull.
Respirava a poc a poc totes les hores del temps.
Un indret dolç i constant, com una platja a l’hivern.
Vaig entendre la nit dins les pupil·les.
Vençut al meu pes, surava enmig del mar
i s’ho enduia tot l’home del sac.
Era tan real i lluny.
Amagava cada son dins un forat al coixí.
Territoris enfonsats, illes que mai van ser aquí.
I els planetes perduts a l’observatori,
penjats dels seus ulls, cobrien la ciutat.
Vaig conèixer un cop l’home del sac.
Era tan real i lluny.
Em deia que el vol era breu,
– ell n’apuntava cada segon-;
que no em calia cap artefacte,
que amb silenci en feia prou;
que fos tan lliure com un torrent;
per no tenir, que no tingués por,
i que al matí no el recordaria.
I s’ho enduia tot l’home del sac.
Era tan real i absurd.
Vaig conèixer un cop l’home del sac.
Era tan real i lluny.
